LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

CONCLUSIÓ. VALORACIÓ DE LA RENAIXENÇA.

La renaixença va triomfar de manera desigual en les diferents del domini lingüístic. La normalitat literària, que era l'aspiració de renaixentistes, només es va aconseguir a Catalunya. La revolució industrial i les necessitats de la nova burgesia catalana sorgida d'aquesta industrialització, van fer que els objectius de la Renaixença es polititzaren, cosa que donà lloc al catalanisme polític. En aquestes condicions, la dignificació de la llengua no es va quedar en una moda literària, sinó que va anar més enllà: normativització i lluita per l'oficialització de la llengua.
A València, en canvi, sense industrialització, amb una burgesia agrària i rendista que mirava cap a Madrid, l'ús culte de la llengua es va convertir en una recreació arqueològica de quatre senyorets de ciutat; i això només en la poesia romàntica, ja que els altres gèneres cultes i la literatura que representava la modernitat foren conreats en castellà. D'altra banda, els sector valencians més progressistes conrearen els gèneres populistes (poesia satírica i política, vinculada a la premsa satírica, i sainets) amb la intenció d'influir políticament en les classes populars. En aquest sentit, la situació literària no havia canviat respecte als usos lingüístics de la Decadència. En conseqüència, la diglòssia literària va continuar enquistada en els àmbits literaris valencians. En aquestes condicions, qualsevol plantejament de normalització lingüística semblava inviable.

LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

ÀNGEL GUIMERÀ I JORGE (SANTA CRUZ DE TENERIFE, 1845- BARCELONA, 1924)

Fou un dels fundadors del setmanari La Renaixença i un excel·lent poeta romàntic que, en els Jocs Florals de 1875, va ser nomenat Mestre en Gai Saber.
D'estètica romàntica, va anar incorporant progressivament l'estètica realista en l'època de maduresa. Finalment tornà a la producció de caràcter romàntic historicista.

OBRA

Guimerà va començar la producció dramàtica quan ja era un poeta famós. Destaquem:

• Tragèdies romàntiques. Les primeres obres es van caracteritzar per l'ambientació medieval, el tractament subjectiu i llegendari de la història, i per les característiques típicament romàntiques. Les obres més representatives d'aquest període són Gal·la plàcida (1879) i Mar i cel (1888).
• Drames realistes. Entre el 1890 i 1900, Guimerà va incorporar el Realisme a les obres més aconseguides. Ambientades en l'època contemporània, l'autor planteja una problemàtica que connecta amb la realitat, de manera que les obres esdevenen autèntics documents de denúncia social. Destaquem Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900).

CARACTERITZACIÓ

Hi ha dos aspectes de las seua vida que van influir-ne en l'obra: la condició de fill natural (els pares no es casaren fins que ell va nàixer) i la condició de nouvingut, ja que es crià ales Illes Canàries, fill de català i canària, i no aprengué el català fins que arribà als vuit anys al poble del pare el Vendrell. Això es va traduir en una militància nacionalista per accentuar la seua catalanitat i el gust pel mestissatge dels personatges. Els fracassos amorosos de la seua joventut i l'estretíssima relació amb la mare, expliquen, d'altra banda, el romanticisme tràgic i els personatges femenins molt idealitzats, carregats de força, de bondat i d'heroisme maternal.

LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

EL TEATRE

El teatre de la Renaixença va seguir uns paràmetres semblants a la resta de gèneres literaris, és a dir, Romanticisme historicista i costumista, Realisme i Naturalisme.

EL SAINET

La popularitat que a principis del segle XIX tenien els col·loquis i els miracles de san Vicent, va fer possible que des del principi de la Renaixença, la nostra llengua tingués presència, no sols en la poesia romàntica, sinó també en el teatre, primerament de caràcter populista i posteriorment de caràcter culte.
Entre els gèneres populistes cal destacar el sainet, afí al Costumisme. Es tracta d'una peça de teatre curta, d'un acte, destinada a ser representada en els entreactes d'obres de major extensió. Per això se'ls anomenava també entremesos. Tenien caràcter còmic i satíric, amb personatges i ambients populars. El llenguatge del sainets es caracteritzava pels usos col·loquials i vulgars de la llengua, amb tota mena de castellanismes i vulgarismes. Aquest excés d'incorrecció idiomàtica responia a la recerca de la comicitat fàcil, però també al desig de retratar personatges pretensiosos que en mostraven la ridiculesa (coentor) amb un castellà infecte. Els autors més representatius foren Josep Bernat i Baldoví, hàbil versificador satíric vinculat a la premsa de caràcter satíric, amb obres com El virgo de Visanteta i L'agüelo pollastre, i Eduard Escalante.

EDUARD ESCALANTE (EL CABANYAL, 1834-VALÈNCIA, 1895)

D'extracció humil, va escriure quaranta-set sainets de gran èxit ambientats en les situacions quotidianes dels barris menestrals de València, com La Xala, Les xiques de l'entresuelo i L'escaleta del dimoni. La trama se centrava normalment en situacions amoroses de difícil realització que tenen un final satisfactori.
Escalante va caricaturitzar aquells personatges pretensiosos que volien manifestar la seua superioritat parlant en castellà. El castellà incorrecte empeltat de valencianismes, i les expressions cultes usades de manera imprecisa palesen la ridiculessa de l'autoodi dels valencians de les grans ciutats. Algunes obres on retrata aquesta situació són Tres forasters de Madrid i Bufar en caldo gelat.

LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

NARCÍS OLLER ( VALLS, 1846- BARCELONA, 1930)

Oller insistia que el seus personatges eren producte de la seua observació i anàlisis de persones que va conèixer. Amic de crítics introductors del Naturalisme, i molt amic també d'autors com Galdós, fou l'autor peninsular que de manera més evident i entusiasta va posar en pràctica les tècniques naturalistes. El seu naturalisme es va centrar en la descripció dels personatges i les trajectòries vitals, no en les anàlisis sobre la societat.


OBRES

Oller va començar escrivint en castellà, però el seu coherent realisme i les relacions amb el grup d' escriptors de La Renaixença, el van fer adoptar el català per a les seues millors obres. També va escriure obres de teatre.
El millor de la seua obra són d'entre altres, aquestes novel·les:

• La papallona (1882). Toneta, una xica pobra i òrfena, és seduïda i abandonada per una "papallona" (seductor) de classe social més elevada. Finalment, i abans de morir, aconsegueix casar-s'hi.
• L'escanyapobres (1884). En un poble imaginari en vies d'industrialització, Pratbell, la Tuies, dona avara i vídua del notari Magí Xirinac, es casa amb Oleguer, un usurer. La passió pels diners porta el protagonista a una mort tràgica.
• La febre d'or (1890-1892). És la més llarga de les seues novel·les i possiblement la millor. Escrita i publicada en tres volums, narra la història d'una família de menestrals que s'enriqueixen ràpidament gràcies a les especulacions borsàries. Aquesta ascensió social ve acompanyada d'una pèrdua de valors morals. La ruïna econòmica porta la família a la situació social de partida i el pare de família a l'anterior ofici de fuster.
• Pilar Prim (1906). Una jove vídua tracta de refer la seua vida sentimental estimant un home més jove que ella, en contra dels condicionaments socials i dels perjudicis de l'època.

CARACTERITZACIÓ

Fou un narrador que no va desdenyar cap de les possibilitats que li oferien les diferents modes de la novel·lística europea, de manera que va incorporar a la seua tècnica influències de tots el models narratius vistos en aquest apartat: des de situacions melodramàtiques pròpies dels fulletons com a La papallona i Pilar Prim; passant per l'anàlisi detallada i científica de les causes d'una malaltia o d'un vici, l'exposició de L'escanyapobres; fins a un costumisme moralitzador i l'exposició dels canvis produïts arran de la revolució industrial i del liberalisme econòmic a La febre d'or. I en la majoria d'elles un narrador omniscient i una descripció psicològica profunda dels personatges, molt característica de la novel·la psicològica que es va posar de moda a final del segle XIX.

LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

LA PROSA DE LA RENAIXENÇA.

Un dels grans dèficits de la nostra literatura era la manca de novel·la. En la mesura que la Renaixença va anar madurant, començaren a publicar-se novel·les en català.

Hi hem de distingir entre els gèneres narratius de l'època romàntica i els gèneres narratius realistes i naturalistes.


NARRATIVA ROMÀNTICA.

Les poques novel·les romàntiques estaven farcides d'arcaismes i cultismes barrejats amb vulgarismes i castellanismes. La tècnica narrativa era bastant rudimentària i pecaven d'una excessiva moralització. Els gèneres narratius conreats foren:

La novel·la històrica. Popularitzada per autors com Alexandre Dumas i Walter Scott. L'orfeneta de Menàrguens (1862) d' Antoni de Bofarull, ambientada al segle XV durant la guerra que seguí el Compromís de Casp.

La novel·la costumista. És el gènere de transició entre el Costumisme i el Realisme. A partir de la recreació de costums populars, l'autor construeix una narració llarga, amb personatges de major complexitat psicològica i amb un argument versemblant que intenta reflectir una realitat idealitzada. Destaquen: Josep Pin i Soler, autor d'una triologia formada per La família dels Garrigas, Jaume i Níobe, on explica la trajectòria d'una família rural en una ambient urbà. S'hi troben elements propis del Costumisme (tipisme) i del fulletó (sentimentalisme i moralisme) al costat d'elements naturalistes (la influència de l'ambient) i realistes (detallisme descriptiu).

Presenta com a gèneres:

• L' article costumista. Descrivia ambients, personatges i situacions típics de les classes populars vistos de manera idealitzada i sentimental o crítica i còmica. Es publicava en la premsa satírica.
• El quadre. Dotat d'un fil argumental, era una narració curta a partir d'una descripció ambiental i de personatges plans, estereotipats. Té l'origen en l'article de costums

La novel·la fulletonesca és un gènere de narrativa sentimental en què els personatges viuen situacions dramàtiques de les quals acaben reeixint o fracassant depenent de la seua bondat o maldat respectivament. Les situacions se succeeixen en un argument complicadíssim concebut de manera episòdica. Que la novel·la fos més llarga o més curta, depenia de l'interés que despertara entre els lectors. Cada entrega o episodi acabava deixant la trama interrompuda per mantindre la intriga del lector.

La novel·la acabava quan l'interés del lector s' esgotava. Destaca Josep Feliu i Codina en aquest gènere.

NARRATIVA REALISTA I NATURALISTA.

El Realisme narratiu del segle XIX és contraposat a la recreació del passat feta pels romàntics historicistes. La proposta realista va ser formulada pel novel·lista francés Balzac en La comèdia humana.

Els autors realistes també van fugir de la visió idealitzada i folklòrica del Costumisme, i es van caracteritzar per la reproducció de la realitat. Això implicava tractar els canvis provocats per al industrialització i l'ascensció socials de la burgesia. En aquest sentit, cal dir que la nostra novel·la realista va conservar la descripció d'ambients pintorescos i rurals, encara que es va centrar en les vivències dels burgesos i en la problemàtica provocada per l'enriquiment ràpid i l'ambició.

Les novel·es realistes també són anomenades de tesi: l' autor prova de demostrar una denúncia o ensenyament moral a través de la narració. La demostració d'aquesta tesi és possible gràcies a la descripció psicològica dels personatges feta pel narrador omniscient que introdueix (indicies) que permeten anticipar alguns esdeveniments.

La novel·la naturalista era una evolució i superació del Realisme durant la segona meitat del segle XIX; era el resultat d'aplicar la filosofia positivista d' Auguste Come i l'afany científic de l'``epoca, que van revoluciona l'experimentalisme, les ciències naturals i la medicina. El Naturalisme, doncs, reforça i exagera algunes característiques del Realisme:

En conseqüència, el Naturalisme va accentuar el descriptivisme realista amb la reproducció d'ambients degradats i va explicar la realitat a partir de les teories deterministes, és a dir, el comportament dels personatges és producte de la influència ambiental i/o de l'herència genètica.
Des del punt de vista estilístic, el Realisme i el Naturalisme propugnaren un llenguatge creïble, versemblant, propi dels personatges, de la situació social i de l'època actual.
Els autors realistes i naturalistes insisteixen en el fet que els personatges i les situacions són trets de la realitat. Aquesta voluntat de fer creïbles accions, escenaris i personatges va fer possible que molts narradors optaren per l'ús de la pròpia llengua. També portà com a conseqüència la construcció d'un llenguatge narratiu basat en l'ús de la llengua actual i viva, pròpia dels personatges de les narracions.

Cal destacar-hi la novel·lista Dolors Monserdà (1845-1919). Poetessa, sociòloga i conferenciant. Els seus poemes van ser premiats en diferents edicions dels Jocs Florals. A les novel·les va retratar la societat burgesa de la Barcelona viutcentista, amb les seues grandeses i misèries. La seua tasca literària està molt lligada a la tasca social d'ajuda a les dones obreres, i estudis i conferències sobre feminisme. D'entre les seues obres destaquen: (La família Asparó, La fabricanta, Maria Glòria...) on denuncia l'alienació que pateix la dona.

LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

CRONOLOGIA. EL SEGLE XIX.

HISTÒRIA DE LA LLENGUA I DE LA LITERATURA.

La polèmica lingüística i els Jocs Florals.

Al llarg del segle XIX, la llengua es veu envoltada en una polèmica que, lluny de reforçar la recuperació lingüística, el que fa es aguditzar un problema i endarrerir la finalitat de la Renaixença. El problema és la manca d'una normativització única per a tots els parlants. Tots els intel·lectuals sabien que s'havia de construir una norma que servira per a depurar el lèxic i l'ortografia per a conseguir un instrument apte per a la creació literària. La polèmica se centra en quin model de llengua cal basar-se per crear-ne les normes lingüístiques: "el català acadèmic" o "la llengua que ara es parla".

Els partidaris de llengua acadèmica pensaven que la millor opció era l'estudi de la llengua dels nostres clàssics medievals per convertir-la en model de correcció i fixar-ne les regles d'escriptura. Aquesta tendència, però, prescindia i s' allunyava de la llengua de l'època i dels usos col·loquials.

Els Jocs Florals, restaurats el 1859, foren la plataforma clau per a la recuperació de la llengua literària perquè van crear la consciència de la necessitat d'establir una norma lingüística única per a tot el territori, alhora que cada any s'hi presentaven, més treballs i de major qualitat.

Quan Jacint Verdaguer els va guanyar amb una gran obra (L' Atlàntida, 1877), va fondre les dues postures al voltant de la norma, però el seu model no va cristal·litzar en una norma comuna, perquè cap escriptor volia sotmetre el suposat geni individual en benefici d'un model uniforme de llengua. En realitat, no confiaven en el futur normalitzat de la llengua.

Un dels grans déficits de la nostra literatura era la manca de novel·la. En la mesura que la Renaixença va anar madurant, començaren a publicar-se novel·les en català.

Hi hem de dinstingir entre els gèneres narratius de l'època romàntica i els gèneres narratius realistes i naturalistes.