Un dels grans dèficits de la nostra literatura era la manca de novel·la. En la mesura que la Renaixença va anar madurant, començaren a publicar-se novel·les en català.
Hi hem de distingir entre els gèneres narratius de l'època romàntica i els gèneres narratius realistes i naturalistes.
NARRATIVA ROMÀNTICA.
Les poques novel·les romàntiques estaven farcides d'arcaismes i cultismes barrejats amb vulgarismes i castellanismes. La tècnica narrativa era bastant rudimentària i pecaven d'una excessiva moralització. Els gèneres narratius conreats foren:
La novel·la històrica. Popularitzada per autors com Alexandre Dumas i Walter Scott. L'orfeneta de Menàrguens (1862) d' Antoni de Bofarull, ambientada al segle XV durant la guerra que seguí el Compromís de Casp.
La novel·la costumista. És el gènere de transició entre el Costumisme i el Realisme. A partir de la recreació de costums populars, l'autor construeix una narració llarga, amb personatges de major complexitat psicològica i amb un argument versemblant que intenta reflectir una realitat idealitzada. Destaquen: Josep Pin i Soler, autor d'una triologia formada per La família dels Garrigas, Jaume i Níobe, on explica la trajectòria d'una família rural en una ambient urbà. S'hi troben elements propis del Costumisme (tipisme) i del fulletó (sentimentalisme i moralisme) al costat d'elements naturalistes (la influència de l'ambient) i realistes (detallisme descriptiu).
Presenta com a gèneres:
- L' article costumista. Descrivia ambients, personatges i situacions típics de les classes populars vistos de manera idealitzada i sentimental o crítica i còmica. Es publicava en la premsa satírica.
- El quadre. Dotat d'un fil argumental, era una narració curta a partir d'una descripció ambiental i de personatges plans, estereotipats. Té l'origen en l'article de costums
La novel·la fulletonesca és un gènere de narrativa sentimental en què els personatges viuen situacions dramàtiques de les quals acaben reeixint o fracassant depenent de la seua bondat o maldat respectivament. Les situacions se succeeixen en un argument complicadíssim concebut de manera episòdica. Que la novel·la fos més llarga o més curta, depenia de l'interés que despertara entre els lectors. Cada entrega o episodi acabava deixant la trama interrompuda per mantindre la intriga del lector.
NARRATIVA REALISTA I NATURALISTA.
El Realisme narratiu del segle XIX és contraposat a la recreació del passat feta pels romàntics historicistes. La proposta realista va ser formulada pel novel·lista francés Balzac en La comèdia humana.
Els autors realistes també van fugir de la visió idealitzada i folklòrica del Costumisme, i es van caracteritzar per la reproducció de la realitat. Això implicava tractar els canvis provocats per al industrialització i l'ascensció socials de la burgesia. En aquest sentit, cal dir que la nostra novel·la realista va conservar la descripció d'ambients pintorescos i rurals, encara que es va centrar en les vivències dels burgesos i en la problemàtica provocada per l'enriquiment ràpid i l'ambició.
Les novel·es realistes també són anomenades de tesi: l' autor prova de demostrar una denúncia o ensenyament moral a través de la narració. La demostració d'aquesta tesi és possible gràcies a la descripció psicològica dels personatges feta pel narrador omniscient que introdueix (indicies) que permeten anticipar alguns esdeveniments.
La novel·la naturalista era una evolució i superació del Realisme durant la segona meitat del segle XIX; era el resultat d'aplicar la filosofia positivista d' Auguste Come i l'afany científic de l'``epoca, que van revoluciona l'experimentalisme, les ciències naturals i la medicina. El Naturalisme, doncs, reforça i exagera algunes característiques del Realisme:
En conseqüència, el Naturalisme va accentuar el descriptivisme realista amb la reproducció d'ambients degradats i va explicar la realitat a partir de les teories deterministes, és a dir, el comportament dels personatges és producte de la influència ambiental i/o de l'herència genètica.
Des del punt de vista estilístic, el Realisme i el Naturalisme propugnaren un llenguatge creïble, versemblant, propi dels personatges, de la situació social i de l'època actual.
Els autors realistes i naturalistes insisteixen en el fet que els personatges i les situacions són trets de la realitat. Aquesta voluntat de fer creïbles accions, escenaris i personatges va fer possible que molts narradors optaren per l'ús de la pròpia llengua. També portà com a conseqüència la construcció d'un llenguatge narratiu basat en l'ús de la llengua actual i viva, pròpia dels personatges de les narracions.
Cal destacar-hi la novel·lista Dolors Monserdà (1845-1919). Poetessa, sociòloga i conferenciant. Els seus poemes van ser premiats en diferents edicions dels Jocs Florals. A les novel·les va retratar la societat burgesa de la Barcelona viutcentista, amb les seues grandeses i misèries. La seua tasca literària està molt lligada a la tasca social d'ajuda a les dones obreres, i estudis i conferències sobre feminisme. D'entre les seues obres destaquen: (La família Asparó, La fabricanta, Maria Glòria...) on denuncia l'alienació que pateix la dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada