LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

CRONOLOGIA. EL SEGLE XIX.

HISTÒRIA DE LA LLENGUA I DE LA LITERATURA.

La polèmica lingüística i els Jocs Florals.

Al llarg del segle XIX, la llengua es veu envoltada en una polèmica que, lluny de reforçar la recuperació lingüística, el que fa es aguditzar un problema i endarrerir la finalitat de la Renaixença. El problema és la manca d'una normativització única per a tots els parlants. Tots els intel·lectuals sabien que s'havia de construir una norma que servira per a depurar el lèxic i l'ortografia per a conseguir un instrument apte per a la creació literària. La polèmica se centra en quin model de llengua cal basar-se per crear-ne les normes lingüístiques: "el català acadèmic" o "la llengua que ara es parla".

Els partidaris de llengua acadèmica pensaven que la millor opció era l'estudi de la llengua dels nostres clàssics medievals per convertir-la en model de correcció i fixar-ne les regles d'escriptura. Aquesta tendència, però, prescindia i s' allunyava de la llengua de l'època i dels usos col·loquials.

Els Jocs Florals, restaurats el 1859, foren la plataforma clau per a la recuperació de la llengua literària perquè van crear la consciència de la necessitat d'establir una norma lingüística única per a tot el territori, alhora que cada any s'hi presentaven, més treballs i de major qualitat.

Quan Jacint Verdaguer els va guanyar amb una gran obra (L' Atlàntida, 1877), va fondre les dues postures al voltant de la norma, però el seu model no va cristal·litzar en una norma comuna, perquè cap escriptor volia sotmetre el suposat geni individual en benefici d'un model uniforme de llengua. En realitat, no confiaven en el futur normalitzat de la llengua.

Un dels grans déficits de la nostra literatura era la manca de novel·la. En la mesura que la Renaixença va anar madurant, començaren a publicar-se novel·les en català.

Hi hem de dinstingir entre els gèneres narratius de l'època romàntica i els gèneres narratius realistes i naturalistes.